Com a conseqüència d’una Sentència de 15 de setembre de 2021 del Tribunal Suprem (Sala de la Contenciosa Administrativa, Secció Segona, Sentència núm. 1130/2021), s’ha produït un canvi normatiu important en la determinació de la despesa per amortització en els rendiments de capital immobiliari de l’Impost sobre la Renda.
L’article 23 de la Llei de l’IRPF i el seu normatiu de desenvolupament via Reglament estableix, amb caràcter general, que els rendiments nets del capital immobiliari es calcularan deduint dels rendiments íntegres determinades despeses i reduccions. Entre aquestes despeses hi ha l’ amortització de l’immoble , en les condicions que estableixi el Reglament de l’IRPF (articles 13 i 14), segons el qual aquestes quantitats seran deduïbles en la mesura que responguin a la depreciació efectiva de l’immoble, i compleixen aquest requisit d’efectivitat quan no excedeixi, anualment, el 3% del cost entre el cost més alt còmput el cost o valor cadastral del sòl .
Per aquest precepte s‟estableix l‟element més significatiu de l‟amortització: la depreciació del valor del bé, és a dir, la disminució del valor que pateix el bé immoble pel pas del temps i/o pel seu ús .
Fins a la sentència recent del Tribunal Suprem es considerava que el valor d’adquisició d’un immoble arrendat a efectes de la seva amortització, en el cas d’herència o donació (a títol gratuït), eren les despeses i els tributs inherents a la seva adquisició, limitant, per tant, la despesa per amortització, en considerar una base deducció molt menor a l’IRPF.
A partir de la sentència esmentada, la interpretació correcta de l’article 23.1.b) de la Llei de l’IRPF és que, tractant-se d’immobles adquirits a títol lucratiu (herència o donació), en el cost d’adquisició satisfet està inclòs el valor del bé adquirit en aplicació de les normes sobre l’impost sobre successions i donacions o el valor comprovat en aquests impostos .
Així mateix, la sentència també tracta una altra qüestió relacionada amb la interpretació de l’article 23.1.a) de la Llei de l’IRPF, relativa a les despeses relacionades amb l’arrendament de béns immobles, la controvèrsia de la qual ha estat resolta recentment pel Tribunal Suprem en la sentència de 25 de febrer de 2021 (recurs de cassació 1302/202).
En aquesta sentència es determina que les despeses relacionades amb els béns immobles destinats a ser arrendats, són deduïbles única i exclusivament pel temps en què aquests van estar arrendats i generar-vos rendes, en la proporció que correspongui .
En aquest sentit, la sentència esmentada estableix que «el fet imposable és, precisament, l’obtenció de renda derivada de l’arrendament. Per tant, si no hi ha rendes en l’exercici o part d’aquest, no cal deduir despeses imputables a aquest període. Per al supòsit i el temps en què l’immoble no està arrendat, com s’ha vist, el que la LIRPF contempla és l’imputació contempla la deducció de cap despesa ” .
L’article 85 de la Llei de l’IRPF és el relatiu a la imputació de renda immobiliària, “conformement el qual, les rendes procedents de béns immobles, que no es troben arrendades ni subarrendades, però que estan destinats a ser-ho, tributen com a rendes imputades”.
Per a més informació sobre aquest canvi normatiu a l’IRPF, i com afecta les declaracions de Renda ja presentades anys enrere i encara no prescrites (últims 4 anys), així com els seus efectes de cara a les futures declaracions, es poden posar en contacte amb el nostre departament fiscal.
Daniel Ros Aguilera
Advocat. Assessor fiscal.